Toni Martinez

El paisatge empordanès a estudi

2011-02-19T14:30:00.000-08:00

Article publicat al setmanari Empordà

Potser les muntanyes eren les mateixes, el mar i el cel també, però el paisatge que van veure el nostres avis no és el mateix que veiem avui i res te a veure amb el que veuran els nostres fills. I és que el paisatge, com va assenyalar l’ Anna Badia, Doctora en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, a la classe inaugural del postgrau Paisatges turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural, pot ser moltes coses menys estàtic.
Com moltes altres poblacions costaneres, Roses és un exemple clar d’aquest dinamisme i aquesta transformació constant del paisatge. Només cal veure algunes de les excel•lents fotografies de principis de segle realitzades per V. Fargnoli o d’altres més recents com les recopilades per M. Àngels Suquet i Marc Auladell al llibre “Costa Brava. Panoràmica” per donar-nos compta de l’impacte que va comportar l’arribada del turisme dels anys 60 i 70 a la població i el naixement d’una economia basada en la construcció i el sector terciari que va provocar l’abandonament en molts casos de la forma de vida més habitual com era la pesca i els olivars. Gran part d’allò que havien estat horts, olivars o vinyes, es van vendre i es va començar a construir. Allò que als anys 50 quedava a les afores del poble com per exemple el barri dels pescadors o el col•legi Narcís Monturiol, paulatinament va quedar al centre. Allò que era aïllat i sense cap servei públic com el mas Boscà o el mas Fumats, el creixement incontrolat els va convertir en urbanitzacions de segona residència.
Potser per això, a Roses, com a moltes d’aquestes altres poblacions costaneres cal aturar-se i pensar sobre el paisatge. En aquest sentit, el postgrau Paisatges turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural pot esdevenir una eina extraordinària per a repensar l’Empordà.
No fa gaires dies, el 18 de desembre del 2010, es van fer públiques les conclusions de les jornades “l’Empordà, el paisatge com a actiu econòmic”que es van celebrar durant 4 caps de setmana a Vilajuïga, Llançà, Palau-Saverdera, Pau i finalment Roses. Una d’aquestes conclusions era la necessitat de reinventar-se. Tal com es va dir en aquella ocasió, “el gran nombre d’aturats és conseqüència de l’excessiva dependència de sectors en crisi com la construcció i l’estacionalitat del sector serveis, per això cal apostar per sectors emergents i noves activitats econòmiques”. En aquest sentit és clar que la natura, o millor dit, el paisatge com a construcció cultural immersa en els canvis constants de la societat actual, serà un dels pilars del futur de l’Empordà, i és precisament per això que es fan més necessaris que mai aquest tipus d’estudis superiors.
L’Empordà i el seu paisatge no pot esdevenir una rotonda enjardinada envoltada de barris o poblacions marginals, no ha de ser un camp de golf per a les classes benestants, no pot ser un parc temàtic.
Els estudis universitaris que ara comencen, amb més d’una quinzena de persones que provenen de llocs tan diversos com Portbou, Terrassa, Girona, Olot o fins i tot d’altres països com Colòmbia i Mèxic, poden esser una gran eina per a repensar l’Empordà, per a buscar aquestes noves activitats econòmiques. També per repensar i entendre el propi poble de Roses com a comunitat, amb les seves peculiaritats i els seus trencaments fruit de la seva història recent. La finalitat del curs, és la formació d'experts per treballar en la interpretació, visibilitat i senyalització del patrimoni i el paisatge mitjançant les tecnologies de la informació i de la comunicació.
Segurament si a algun d’aquells pagesos que vivien a Roses fa 50 anys els hi haguessin dit que els seus horts o les seves vinyes, que aquells safareig públic (que alguns volen tirar a terra), que aquelles cases dels mestres, aquella llotja del peix, o aquell mas abandonat serien matèria d’estudi per part d’un postgrau de la Universitat Autònoma de Barcelona, i a més a més, que aquests estudis es realitzarien a Roses mateix no s’ho hauria cregut. Però els temps canvien i el paisatge també.

El castell de la Trinitat com a observador de la realitat.

2011-02-19T14:27:00.000-08:00

Article Publicat al setmanari Empordà

Tradicionalment, els castells eren fortificacions tancades on els seus inexpugnables murs servien per protegir i aïllar a la població dels més que possibles atacs. Ideada conjuntament amb la Ciutadella de Roses per l'Emperador Carles V i supervisada pel seu fill Felip II, la seva construcció ens parla de la seva funció militar i del paper estratègic del port de Roses dins de la Catalunya moderna tal i com argumenten alguns estudis realitzat, entre els que destaca el portat a terme per l’historiador Pablo de la Fuente, entre d’altres.
A l'actualitat, desterrada aquella primera funció inicial, la fortalesa, que resta a l'espera d'un nou ús, pot contribuir a fer de Roses un indret estratègic dins de l’Empordà, però no pot tornar a ser un espai tancat. Ben al contrari ha d'obrir-se a l'exterior. Els seus murs, que en un passat van ser forts i difícils de penetrar, ara han de ser permeables, transparents, invisibles.
Com molts rosincs durant les jornades europees del patrimoni vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure el castell i de pensar en les possibilitats que l'espai ofereix, cal dir que juntament amb altres persones hem fet arribar a l’ajuntament allò que pensem que ha de ser i que no ens agradaria que sigués el castell.
Recordo que fa uns anys, com a membre de l'Associació d'Amics de la Fundació Roses Història i Natura vaig organitzar una visita guiada a les obres del castell de la Trinitat.
Recordo que, tot i que no en veu alta, la crítica en aquell moment va ser que era un espai molt gran, amb molt de formigó però que no s'havia fet un projecte museològic previ que servis per guiar les obres.
Pel que sembla les crítiques i els temors d'alguns rosincs continuen essent les mateixes. La buidor de l'edifici i la falta de definició dels seus usos sembla crear neguit, però crec que ben al contrari és precisament aquesta buidor, la seva polivalència i la seva indefinició allò que al meu entendre fa a aquest espai un lloc més que interessant.
Al llarg del seu treball sobre la cultura al nou capitalisme, el sociòleg americà Richard Senneth, analitzava fa uns anys els espais contenidors de cultura a la societat actual i comentava que allò que els fa interessant és precisament la seva polivalència. Els espais pensat al llar de la modernitat, és a dir, fins a la anomenada post-modernitat i l’eclosió de les noves tecnologies, com a dipositaris de la cultura a l'actualitat estan en crisi.
És per això que els museus entesos simplement com a sales d'exposició i conservació de les obres, les biblioteques enteses simplement com a contenidores i catalogadores de llibres, o fins i tot aquelles institucions que pensen el patrimoni com a una cosa que pertany al passat i cal fossilitzar, etiquetar i dipositar en vitrines, en aquesta societat caracteritzada pel canvi constant i la manca d’ancoratges sòlits, que el sociòleg polonès Zygmunt Bauman va batejar com a “modernitat líquida”, es troben en crisi permanent.
Que hem de pensar noves formes de gestionar i aproximar-nos a la cultura crec que està clar. Però també crec que hem de promoure nous espais contenidors d'aquesta cultura. Si més no, que siguin el suficientment flexibles per ser receptius als futurs canvis.
Al meu entendre el futur del castell passa per ser un espai cultural polivalent, obert a nous projectes, mutable, receptiu, un espai integral i integrador de tot una sèrie de propostes a definir... però sense presa. Al meu entendre donar una única finalitat, sigui gastronòmica, lúdica, museística o simplement lucrativa és tornar a tancar les seves portes a allò que pot esdevenir.
200 anys després de la seva voladura per part dels propis rosincs, hem reconstruït el castell amb les peces que quedaven però el resultat ha de ser diferent. La fortificació pot esdevenir l’escenari perfecte per a les campanyes bèl•liques d’àmbit local però si pugem un dia al castell, un dia solejat, atramontanat, sense idees preconcebudes i mirem des de la seva terrassa cap a l’Empordà ens adonarem de la importància d’aquest mirador, del lloc privilegiat i estratègic d’aquest observador de la realitat que pot esdevenir el castell de la Trinitat.

primera presentació pública del CRAC (Creació Roses Art Contemporani)

2011-02-19T14:16:00.000-08:00

Acte cloenda de l'exposició sobre Jaume Turró i presentació de CRAC (Creacions Roses Art Contemporani)

2011-02-08T13:05:00.000-08:00

L'Angelus de Quimi Portet

2011-01-19T14:23:00.000-08:00

Article Publicat al setmanari Empordà

Crec que va ser el filòsof alemany Immanuel Kant, aquell estrany pensador que va ser capaç de sistematitzar la ment humana sense haver sortit mai del poble de Königsberg, que va dir que la música era un simple divertiment per als sentit.
Amb el pas del temps, que és l'autèntic crític artístic amb criteri propi, hem vist que la música i l'art en general era alguna cosa més que un plaer estètic per als sentits. L'art potser considerat com a document del seu propi temps ja que ens parla d'allò que era important per als homes en un moment determinat. Però el segle XX també ens ha fet veure que aquesta activitat humana estava sotmesa a múltiples interpretacions.
Un cas concret el podem observar en el famós quadre de l'Angelus de Millet. Per als espectadors de l'època, més enllà de la interpretació purament realista, l'Angelus significava el fi d'una forma de vida arrelada al camp. D'una manera de viure i treballar amb la natura que el procés d'industrialització acabaria fen desaparèixer convertint els pagesos en treballadors proletaris.
Salvador Dalí, que va fer infinites versions sobre aquest quadre i va dedicar un magistral estudi. A partir del seu sistema paranoic-crític, va mostrar-nos una nova interpretació en veure que Millet havia pintar originàriament un infant mort a on a l'actualitat hi ha simplement un cistell amb patates.
A vista dels aconteixements actuals, després de reduir allò que els romàntics anomenaven natura i que concebien com una mena d'energia incontrolable i sublim, a simples rotondes enmig de les carreteres o a parcs centrals de les ciutats on la gent va patinant mentre escolta l'MP3 o esmorca mirant el correu electrònic al seu ordinador amb xarxa wifi.
Ara, que el nostre creixement econòmic passa irremeiablement per les centrals nuclears, el quadre de Millet es pot interpretar novament ja no com la fi d'una forma de viure a la natura, sinó com la fi de la pròpia natura. Un home i una dona que amb el cap abaixat, potser avergonyits del seu crim, miren allò que estan destruint.
Per entendre millor aquesta interpretació proposo un exercici. Escoltar les notícies que ens parlen sobre a quin poble s'acabarà construint el cementiri (perdó, magatzem) nuclear, o a quin país del tercer món es construirà la propera central nuclear finançada amb capital occidental. Després, ens posarem davant de la imatge de l'Angelus i escoltarem la nova cançó de Quimi Portet, "Homes i dones de cap dret": "D'esquena al mar i a la muntanya, completament al marge de l'activitat industrial, sota una col, canta el poeta. Des d'una àrea de servei, la meva terra és com un paràgraf grapejat, un país vençut pel davant i pel darrera, d'atrotinada dignitat. Adéu turons amics, adéu rieres, boscos d'alcines i de roures i fagedes. Muntanyes del meu cor, adéu estrelles, adéu al mar pur de cristalls i de turqueses..."

Bon Nadal i bones festes

2010-12-24T16:17:00.001-08:00

Presentació del catàleg Jaume Turró Xameca. Retrospectiva 1955 - 2005

2010-12-20T14:44:00.000-08:00

Presentació catàleg Jaume Turró Xameca ( 17/12/2010)

2010-12-13T04:57:00.000-08:00

Hola Amics, el proper divendres dia 17 de desembre realitzarem la presentació del catàleg.

us hi esperem!

inauguració exposició Jaume Turró. Xameca

2010-12-07T13:42:00.001-08:00

Històries al marge. Itineraris del record

2010-12-07T12:58:00.000-08:00

Histories al Marge. Les Muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX

2010-06-10T13:54:00.000-07:00

Comissari de l'Exposició "Històries al marge. Les Muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX

Actualment, els referents patrimonials més importants de la vila de Roses són la Ciutadella i el castell de la Trinitat, però no sempre hem estat conscients del seu valor.
La construcció de la Ciutadella i el castell de la Trinitat, al segle XVI, va transformar en pocs anys una comunitat de pescadors en un dels ports militars més importants de la Catalunya moderna.
A mitjans del segle XVIII, els habitatges que hi havia a l’interior de la Ciutadella van ser abandonats i després de 1814 la fortificació també van perdre la seva funció militar. Podem dir, doncs, que a mitjans del segle XIX la Ciutadella, ja en un estat lamentable, quedava definitivament abandonada.
Aquest audiovisual vol mostrar aquella fortificació de l’oblit que els rosincs coneixien com “Les Muralles”. És la història de la Ciutadella, al marge de la història oficial, explicada a partir d’alguns dels usos que ha tingut al llarg del segle XX fins a ser considerada socialment com a monument.
Els horts, el camp de futbol, els habitatges o l’espai de marginació de finals dels 80 i principis dels 90, han estat alguns dels més destacats. Un relat vinculat a les mancances i a la necessitat, però també a la felicitat i a la il•lusió.

Retrospectiva Jaume Turró

2010-05-18T14:09:00.000-07:00

Actualment estem Treballant en aquesta exposició que veurà la llum al novembre.

Canvi climàtic. Una cursa pel poder mundial

2010-01-26T12:12:00.000-08:00

Article publicat el dia 26 de gener de 2010 al setmanari emporda

Eren moltes les expectatives i somnis ecològics posats en la fallida Conferència del Clima de las Nacions Unides a Copenhague 2009. La ciutat bàltica va acollir durant el passat mes de desembre un gran nombre de militants ecologistes i interessats pel medi ambient en general que desitjaven que els 189 països reunits firmessin un acord vinculant sobre el canvi climàtic que substituís el desacreditat protocol de Kioto que expira al 2012.

Però també cal dir que a la ciutat danesa no només es jugava una partida en nom de la terra. També es jugava el lideratge de les noves potències. És clar que després d'allò que Francis Fukuyama va anomenar el Fi de la història, després del xoc de civilitzacions profetitzat per samuel Huntington, o després de la feblesa dels Estats Units retransmesa en directe l'11 S i la recent fallida del sistema financer i econòmic encara per pair. Després de tots aquests successos, tot apunta a nous canvis no només climàtics sinó també a les diferents xarxes de poder mundial.

Després d'haver expoliat la terra com a fons d'energia durant la Revolució Industrial del segle XIX i quasi be tot el segle XX amb la gran industria i l’arribada de l’electrònica, sembla que el primer mon s'ha donat compta dels perills de veure la natura no cam a part del nostre propi "ésser en el mon" sinó com una propietat intercanviable i transformable en diners. Aquest creixement exponencial que ha experimentat el primer mon i que és una de les causes de les injustícies socials a nivell mundial, ens ha proporcionat tota classe de comoditats. Però també ha produït el canvi climàtic i el perill d'acabar amb tot el que hem construït com si es tractés del castell de sorra que l'onada d'aigua s'emporta amb la major de les indiferències i sota la mirada del nen que porta tota la tarda amb la seva pala de plàstic.

Ara que el petroli té els dies comptats, el desenvolupament dels diferents països passa més que mai per la obtenció de fonts energètiques i dels recursos naturals. En aquesta guerra de les diferents potències pel control estratègic d'aquests recursos la Conferència de Copenhague ha estat una batalla més.

Però mentre la tirania del biocombustible esclavitza a un gran nombre de països del tercer mon, i els que gobernen utilitzen el medi ambient com a forma de control dels països més pobres, aquí ens dediquem a criminalitzar i perseguir aquells que tiren el cartró al contenidor del plàstic o el vidre al contenidor de rebuig.

Eren moltes les expectatives, però haurem d'esperar un altre oportunitat. Mentre tant, Fernando Alonso vestit de color vermell serà el nou pilot de l'esquadra Ferrari i l'Emilio Botin apareix als diaris abraçat a Louis Hamilton. Segons diuen, a la Formula 1, aquests any faran les màneges dels sortidors de benzina encara més grans per tal de poder consumir més petroli en el menys temps possible, tot i que no hi haurà repostatge durant la cursa. Potser perquè la gent no vegi quant combustible es capaç de gastar un cotxe en temps de crisi.

Video del programa Sense Ficció sobre el barraquisme a Barcelona

2010-01-15T13:42:00.001-08:00

video recomanable del programa Sense Ficció

2010-01-15T13:37:00.000-08:00

Tertúlia literaria del Club de Lectura Roses amb l'autor Gaspar Hernàndez

2010-01-14T01:23:00.001-08:00

Hola amics,

El Club de Lectura de l’altra dia va anar molt bé. Crec que haurien de poder portar algun autor almeny una vegada l’any. L’autor és simplement un actor més dintre del mon de la literatura, com també ho és el lector. Fer possible de tant en tant aquest tipus de trobades en sembla important.

Aquí podeu veure algunes fotos de l’acte.

Felicitats a tots.

Els graffitis. L'art a la pell de la ciutat

2009-11-05T12:53:00.000-08:00

Propera conferència el dia 12 de novembre a les 19:00h a la Biblioteca de Llagostera.

clip sobre els Graffitis.

2009-10-29T15:06:00.000-07:00

catàleg de l'escultor Narcís Costa

2009-10-22T13:13:00.000-07:00

Col·laboració escrita i presentacició a la Sala Valvi de Girona de l'exposició de Narcís Costa

President de l'Associació Cultural Baruch de Spinoza

2009-10-20T16:17:00.000-07:00

De l'any 2000 fins al 2006, moment de la seva dissolució vaig estar el president de l'associació Cultural Baruch de Spinoza.

BREU HISTÒRIA DE L'ASSOCIACIÓ CULTURAL BARUCH DE SPINOZA DE ROSES

L’associació cultural Baruch de Spinoza de Roses es constitueix legalment cap al juny de l’any 2000, tot i que ja funcionava en l’àmbit privat des de feia molt de temps, i com qualsevol grup de gent, d’amics, es movia entorn a uns interessos culturals comuns. Des dels inicis i fins a avui dia, l’Associació Baruch de Spinoza ha promogut uns 50 actes, un per mes, agrupats en cicles trimestrals: 20 sessions de cinefòrums, 15 clubs de lectura, 14 xerrades i 6 recitals poètics.

Coordinador del Club de Lectura Roses

2009-10-20T15:48:00.000-07:00

Coordinor,des del 2001, de la tertúlia literària que es realitza a la Biblioteca de Roses.

per a més informació podeu consultar la web de Club de Lectura Roses http://www.bibgirona.net/roses/clublectura/

o el blog http://lecturaroses.blogspot.com/

Llibre Salmones en Barcelona

2009-10-20T14:24:00.001-07:00

col.laboració al llibre SALMONES EN BARCELONA.

Fancine "La Voz del Caos"

2009-10-20T14:17:00.000-07:00

Director i fundador del Fancine LA VOZ DEL CAOS,
publicació apareguda al 1997 fins a l'any 2000

Organitzador de la "Vetllada poètica Roses"

2009-10-19T16:24:00.000-07:00

Durant 6 any, junt amb els membres de l'Associació Cultural Baruch de Spinoza, van organitzar el recital poètic a Roses.

Revista cultural DERIVA

2009-10-19T06:44:00.000-07:00

Co-director i fundador de la revista DERIVA,
publicació apareguda al 2003 fins a l'any 2005

llibre "La gent gran de Roses. cent anys mil històries"

2009-10-19T06:41:00.000-07:00

Co-autor del llibre La gent gran de Roses. Vol I

acte presentació del llibre "LA GENT GRAN DE ROSES. CENT VIDES MIL HISTÒRIES"

llibre de la gent gran de Roses. vol II

2009-10-18T09:07:00.000-07:00

Co-autor del llibre La gent gran de Roses II.

Presentació al Teatre de Roses a càrrec d'en Jep Barris, Arxiver de Roses, l'alcaldessa Magda Casamitjana.

Co- autor del llibre La gent gran de Roses. Vol II. Presentció al teatre de Roses

sobre els graffitis- video

2009-10-18T08:24:00.000-07:00

video sobre els graffitis

Empordà TV i el teu minut de glòria

2009-10-17T14:47:00.000-07:00

Article publicat al setmanari Empordà el dia 13 d'octubre de 2009

Una de les novetats d’Empordà Tv per aquesta temporada ha estat l’espai El meu minut. En aquest micro espai la cadena regala un minut a qui vulgui dir alguna cosa. D’aquesta manera vol fer un pas més per apropar-se als seus televidents, però també és un esglaó més d’allò que anomenem telerealitat i evidencia una certa crisi generalitzada de continguts a les diferents televisions.

Comentava Lou Reed a una entrevista concedida a Emili Manzano, que un dels projectes que tenia Andy Warhool als anys 80 era enregistrar les trucades telefòniques que gent anònima feia a una cabina de telèfons i després retransmetre-ho. Segurament moltes persones van pensar que aquesta idea novadora no interessaria a ningú. Ara, 20 anys després, els fills d’aquell es passen hores mirant un programa (crec que van ja per la desena edició), que retransmet 24 hores al dia gent qualsevol que fa coses insignificants.
Sens dubte la nostra mirada ha sofert en els últims anys una atracció cap allò més proper. Fugint de les grans històries, de les grans narracions que van entrar en crisi a finals dels anys 60, busquem allò que creuen, il·lusòriament, més real, i fins i tot es podria dir que d’alguna manera la nostra mirada gairebé necessita tocar les coses.
En aquest sentit, la imatge poc construïda, la utilització de la càmera digital no professional, la estètica amateur a la pornografia, o la importància cada vegada més gran del documental com a gènere cinematogràfic, ens mostren aquest gust per allò en aparença real.
L’esforç en els últims anys de les televisions locals (i els mitjans de comunicació en general) per arribar a la gent i mostrar la realitat més immediata ha estat molt important. No fa gaires dies el president de la Diputació de Girona, el senyor Enric Vilert, augurava el gran èxit de la informació de proximitat i de les televisions locals.
Com a mitjà de comunicació local la importància de Tv Roses al principi i d’Empordà Televisió actualment ha estat extraordinària i el seu programa de notícies és una de les fons d’informació local de referència. Tot i així, cal dir que gran part de la seva programació ha estat sovint sota mínims. Massa assentada a la funció informativa de caire oficialista havia descuidat la producció pròpia o propera (potser degut a l’alt cost o la falta de recursos), caient en una producció monòtona.
Pel que sembla aquesta inèrcia lentament està canviant. Programes com “La mosca al nas”, “Sabies que”, i ara “El meu minut” i fins i tot l’estrenat aquesta setmana i molt prometedor “Afers Interns”, donen un aire fresc a la graella televisiva. Cal destacar també l’aparició de la web, http://www.empordatv.cat, on es poden tornar a veure gran part del contingut, i la incorporació d’alguns joves de la població que volen fer coses i demanen el seu espai.
Cap al 1968 Warhol va dir la famosa frase:”al futur tot el món serà famós durant 15 minuts”. Els temps canvien i a la televisió el temps és or. Empordà TV us regala un minut, mire’m d’aprofitar-lo, perquè com deia la cançó són “malos tiempos para la lírica”.

Comença el curs escolar. La primera lliçó: aprendre a callar.

2009-10-17T14:45:00.000-07:00

Article publicat al setmanari Empordà el dia 15 de setembre de 2009

Permeteu-me que parli d’un tema que no és exclusiu de Roses, però que com a la resta del país afecta directament a la nostra vila. El tema no és un altre que el ja debatut fins a la sacietat problema de l’educació. Ara que ja s’han acabat les vacances i els alumnes tornen a ocupar les seves ja fredes cadires, pot ser un bon moment per encetar aquest etern debat humà.

Ara que les notícies ens diuen que hi haurà rècords d’alumnes que volen continuar els seus estudis post-obligatòris, però que des del Departament d’Educació el que s’ha fet és retallar les plantilles de professors i pujar la ràtio d’alumnes per classe, no estaria de més recordar la precària situació del Sistema Educatiu i del professorat que té la responsabilitat ja no només d’ensenyar sinó també d’educar als vostres fills.
L’ imposició de l’anomenada LOE, Llei Orgànica d’Educació, de Maragall i els successius canvis pedagògics, metodològics i estructurals que han sofert els diferents nivells educatius en aquests darrers anys han provocat que gran part del professorat no sigui partidari d’allò que des de dalt els polítics els hi ordenen. Pot funcionar correctament l’educació quan el 70% o 80% dels mestres i professors no estan d’acord amb les directrius marcades pels superiors?. L’abisme que separa la teoria educativa i la legislativa de la realitat de l’aula és tan gran que només es podria creuar falsejant les estadístiques o mirant cap a un altre costat.
El més greu de la política educativa de Maragall, a banda dels beneficis per a les privades i concertades, és que tot allò que està fent a l’Educació pública no servirà per res. Que tot els seus projectes es vindran a baix com castells de sorra a la primera onada electoral forta. Que tots aquests diners gastats no serviran per res. Que tots aquests canvis i fins i tot el propi Maragall i els seus acòlits; Josep Cuní entre d’altres, acabaran desapareixen i que la seva LOE, com abans la LOGSE, acabarà sent revisada, retallada i finalment retirada.
Després vindrà una altra nova Llei, que tindrà també com a objectiu combatre el gran percentatge de “no aprovats” (allò que abans es deia suspesos) i el “no assoliment de les expectatives educatives ( allò que abans es deia fracàs escolar). Per aconseguir-ho voldran invertir en I+D+I, però simplement acabaran comprant més ordinadors i més llibres electrònics cegats per la idea vana de que el progrés tecnològic comportarà una millora educativa.
Pel que fa als Serveis Territorials i el nou sistema telemàtic de nomenaments de substituts, ja comencen a escoltar-se veus que parlen d’un sistema que afavoreix la poca transparència i els nomenaments privats.
A Roses, veurem com un any més comença el curs escolar i ens felicitarem de que no hagi hagut incidents remarcables, però no parlarem de totes les mancances que fan que en molts casos l’educació pública serveixi exclusivament perquè els joves no pressionin el mercat laboral. De com els alumnes que volen fer el batxillerat artístic o tenir una oferta una mica més amplia de Cicles Formatius de Grau Mitjà han d’anar a Figueres. De com alguns centres comencen a utilitzar el llibre electrònic i tots els alumnes de la classe porten els seus ordinadors portàtils com a armes per combatre la ignorància.
Veurem com la ineptitud d’aquells que havien de preveure que l’augment d’alumnes i la sisena hora de primària comportaria una mancança de mestres, ha provocat que molts professors de secundària (sense el coneixement de les eines metodològiques i els enfoques pedagògics adequats, però amb el consentiment dels Serveis Territorials) es llencin a primària a encarregar-se de l’educació dels vostres fills.
Veurem com els pares fan malabars per tal de que els fills vagin a una escola i no a una altra. Veurem com els barracons (perdó els mòduls prefabricats) que van ser creats per a una situació d’urgència continuen; encara que trasplantats, aflorant en determinades zones hortofrutícoles de la població. Veurem què passa amb l’Escola d’Adults i el Pla Educatiu d’Entorn. Veurem com el Punt EDU, el projecte de Biblioteques Escolar, que tanta inversió va comportar el primer any queda definitivament abandonat...
Veurem moltes coses que fan que el model educatiu en aquesta nova realitat social no acabi de funcionar, però les callarem. Callarem i parlarem d’altres coses, que és la forma post-moderna del silenci. Parlarem del paper dels pares en l’educació, dels professors, del mobbing i les drogues, de l’assignatura de ciutadania i la manca de disciplina i respecte dels alumnes. I finalment, de l’excés de llibertat d’aquesta societat i de l’educació d’abans.

Passejant per la Ciutadella

2009-10-17T14:42:00.000-07:00

Article publicat al setmanari Empordà

L’espai Cultural La Ciutadella, ofereix aquest estiu dos exposicions més que interessants per a aquells turistes que visitin la nostra vila i també per als rosincs que d’aquesta manera tenen un altre motiu per apropar-se a la ciutadella.
La primera és una exposició fotogràfica sorprenent. “Miralls amb Memòria” és un projecte ideat i dirigit pel fotògraf Josep Maria Oliveras que reuneix imatges obtingudes a partir dels materials originals facilitats per arxius públics i fons particulars de les comarques de Girona. La segona, organitzada per l’Arxiu Històric de Girona, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, amb la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Grup de Recerca Demogràfica i Genealògica sota el nom d’”Apocalíptica”, vol ser una reflexió multidisciplinar sobre le tema de la mort.
També és una bona ocasió per visitar l’anomenada Sala Petita, l’antic magatzem de Sant Josep, que ha estat adaptat per a exposicions de petit format, convertint-se en una sala molt atractiva.

L’altre dia, després de visitar l’exposició Apocalíptica, que es pot veure fins al dia 5 de setembre a l’Espai Cultural de la Ciutadella, vaig recordar allò que deia el gran pensador alemany Ernst Jünger sobre la història. Comentava que un dels pecats d’aquesta disciplina era haver-se fitxat especialment en la idea de progrés tècnic. Segons l’autor estaven per fer encara altres històries, com per exemple una que tingués en compte la contribució de la felicitat al desenvolupament humà o una altre a partir de la relació de l’home amb la mort.
Sigui com sigui, cada vegada son més els autors que tenen clar que ja no es pot parlar d’Història sinó d’històries i que més enllà d’una única explicació global hem de buscar petites il·luminacions que ens ajudin a cartografiar el passat. De la mateixa manera l’historiador, si vol aportar algunes dades sobre un tema determinat cal que tingui en compte altres disciplines complementàries com l’antropologia física, l’arqueologia, l’arxivística o fins i tot, com podem veure en aquesta exposició a partir de les aportacions del doctor Joan Anton Ginestà, la medicina i la cirurgia.
En aquest sentit l’exposició Apocalíptica és una reflexió sobre el tema de la mort a partir de disciplines científiques molt diverses i amb una clara vocació divulgativa. És per això que l’exposició s’acompanya d’un seminari amb les aportacions dels doctors Bibiana Agustí i Joan Anton Ginestà
L’altre exposició que podem veure a la ciutadella es també més que recomanable i de ben segur sorprenent tant per la qualitat d’algunes de les fotografies com per alguns dels personatges que hi surten. La mostra ens pot fer reflexionar sobre alguns aspectes de la fotografia. Per exemple la relació entre la fotografia i la pintura a principis de segle, la fascinació per l’aparell fotogràfic capaç d’eternitzar l’instant, o encara més interessant i actual, l’autoria de les imatges, ja que moltes d’aquestes son d’autors desconeguts.
Però a banda de qualsevol reflexió, la col·lecció fotogràfica exposada té una gran força comunicativa. La imatge sobre els efectes guaridors de la pomada Pancho sobre els animals, la relació entre l’home i la màquina o els retrats post mortem son fotografies que no deixen a l’espectador indiferent.

Falconera i la demolició del passat

2009-10-17T14:38:00.000-07:00

Article publicat al setmanari Empordà

La història de l’antiga base militar de Falconera encara està latent a molts joves rosincs que van anar a fer la mili en aquestes instal·lacions. Però l’estat de degradació i vandalisme que han patit durant anys ha fet quasi obligada la seva demolició. Tot i així, la seva història mereix ser recordada... o no?

No fa gaires dies el suplement “Culturas” de la Vanguardia dedicava un número a la destrucció del monument que tenen a veure amb el feixisme. El fenomen no és nou i com comentava l’escriptor Antoni Marí fent referència a qualsevol tipus de monument: “La demolición de los monumentos es tan representativa como su erección, y una y otra han venido sucediéndose y alternándose, sobre todo, desde la Revolución Francesa.”
En aquest mateix procés haurien d’incloure la clausura recent del Museu militar del Castell de Montjuïc i l’esperpèntica situació de les més de 7.000 peces de diferents períodes que composaven el fons a la recerca d’un museu. Segons diuen possiblement el seu destí serà el Castell de Sant Ferrant de Figueres.
Paral.lelament a la destrucció física, és a dir real, de les restes del nostre passat, la literatura s’ha anat poblant de llibres que parlen sobre l’Alemanya nazi, l’època estalinista o la guerra civil espanyola. D’alguna manera, sembla com si volguessin convertir el nostre passat històric en literatura, és a dir, portar a l’espai de la ficció allò que va ser realitat. La pregunta seria: Perquè s’escriu sobre el passat però alhora es destrueixen els elements reals que serveixen per fer-lo present? S’escriu per recordar-ho o per poder-lo oblidar?
Sigui com sigui, destruïm elements del nostre passat a la mateixa velocitat que construïm la ficció d’allò que va ser. Anatomía de un instante, de Javier Cercas; Vida i destino, de Vasily Grossman; o Relatos de Kolimà, de Variam Shalámov, son alguns bons exemples recents d’aquesta relació entre història i ficció sense haver d’arribar a la desprestigiada, però sempre rentable, novel.la històrica.
Quan a l’Alt Empordà, agradi més o menys (a alguns més i a d’altres menys) el passat militar de la zona és més que evident. Només cal donar una volta en cotxe fins a la frontera per veure els nius de metralladores que es van construir als primers anys del franquisme (i que de ben segur un dia d’aquest desapareixeran) o parlar amb alguna persona que les moltes que van arribar a aquestes terres en les nombroses lleves de soldats que Franco va enviar per protegir la zona fronterera.
Pel que fa a Roses, sens presenten algunes preguntes amb relació a les restes històriques. Que fem amb el Castell de la Trinitat? Que fem amb Falconera? El Castell té el futur assegurat, però Falconera? Que fem amb les restes que han sobreviscut a tota mena d’actes vandàlics. Destruïm les seves restes i soterrem la seva història recent vinculada al ministeri de Defensa?
Com la base militar del Pení o el Castell de la Trinitat, Falconera ens parla del passat militar de Roses. Un passat real que de ben segur acabarà difuminant-se fins a desaparèixer. Caldrà doncs que comencem a buscar un títol pel futur llibre, us proposo un de molt neutre i ecològic: Falconera. El mirador del cap de creus.

Les associacions es fan visibles.

2009-10-17T14:33:00.000-07:00

Article Publicat al setmanari Empordà

L’associació Embranzida ha obert no fa gaire un local a la Gran via de Roses que utilitzarà com a seu juvenil. Aquesta iniciativa se suma a d’altres com la de l’Associació Espai Dones Rhodes, que en el seu dia també van tenir la necessitat de fer-se visibles per esdevenir un autèntic centre social. Per aquells que d’una o d’altre manera hem estat lligats al mon associatiu és molt satisfactori veure com un grup de gent, de forma altruista, obra un local per tal de realitzar la seva activitat.

Si, és cert que a Roses sempre hi han hagut locals socials que han estat molt visibles i han funcionat com autèntics punts de trobada o centres social. Només cal recordar la SUF (Societat Unió Fraternal) i la seva dilatada història, o les diferents associacions i penyes vinculades a l’esport, com la Penya Blau-Grana de Roses o l’Associació de Caçadors. Però els casos de l’associació Espai Dones Rhodes i ara l’Embranzida han vingut a donar aire fresc a l’associacionisme.
La tasca realitzada per l’associació Espai Dones Rhodes és impressionant, amb una capacitat organitzativa i de convocatòria digna de menció, durant els últims anys han estat el referent de les associacions locals. No només per la tasca d’integració del col·lectiu de dones immigrant, o per l’enfocament multicultural de quasi bé tots els seus actes, sinó també pel treball d’autoestima personal de moltes dones que han vist en l’associació una forma de ser útils als altres o de poder fer coses que mai haurien imaginat, com per exemple assistir a conferències, o fer cursos d’informàtica i d’internet.
L’Embranzida, com l’Espai Dones Rhodes, els Cabirols, Baruch i moltes altres, va néixer al CAR de Roses, però ràpidament han vist la necessitat de sortir al carrer i fer-se visibles. L’associació es va crear al gener del 2008 i des d’aleshores ha organitzat diferents actes com diverses discomòbils a l'estiu, concerts, festa dels 90, concursos com el recent concurs de curtmetratges, trobades i intercanvis amb joves d'altres pobles, el tunel del terror de la nit dels morts, i ha col.laborat amb altres associacions com en el cas del festival febrerock el passat mes de març. La seva finalitat, com comenta la Montse és:”unir el jovent del poble entorn una associació feta per joves i per a joves, on puguin fer pinya i organitzar-se ells mateixos les activitats que volen fer a Roses. el foment de la cultura i l'oci saludable, la unió d'esforços, la germanor i l'estima pel poble i per la terra son alguns dels objectius prioritaris d'una nova generació de joves rosincs que segueixen l'estela que en el seu dia va deixar l'associació Empenta Jove”.
Ca dir que el local, que podeu trobar a la Gran Via de Roses, ha estat cedit gratuïtament pels seus propietaris a l’entitat, als quals estan molt agraïts, i que podeu trobar molta informació a la seva web: www.embranzida.com.
Per finalitzar aquesta petita reflexió entorn les associacions, voldria fer referència a l’Edgar Tarrés, persona que ha estat tècnic de joventut fins fa pocs dies a l’Ajuntament de Roses i responsable del CAR (Centre d’Activitats Roses) i que ha tingut molt a veure en el naixement de moltes d’aquestes associacions. Voldria, si m’ho permeteu, remarcar la seva feina. Recordo fa uns quinze anys, quan vaig començar a anar al CAR, que era simplement un local enorme que generava una gran despesa econòmica, però on no hi anava ningú. Recordo que l’entrada de l’Edgar, amb el seu tarannà, la seva dedicació, capacitat de treball i d’engegar projectes va fer que la situació canvies en pocs anys i cada dia son més els usuaris d’aquest centre. L’Edgar, amb ajuda del personal que hi treballa al CAR, va organitzar sortides, intercanvis amb joves d’altres països, concerts, el casal d’estiu jove, els cursos de monitor de lleure o el programa de televisió La Mosca al Nas, entre molts altres projectes.
Ara, que cada cop són més els que veuen en el variat teixit associatiu d’un municipi un reflex del civisme i maduresa democràtica d’una societat, continua sent una feina impagable la tasca, a vegades invisible, que realitzen moltes d’aquestes associacions i alguns tècnics com l’Edgar.

La metamorfosi de les publicacions. Les revistes locals

2009-10-17T14:28:00.000-07:00

Article publicat al setmanari Empordà

Han estat molts els intents de crear una revista amb informació local (és a dir, aquelles publicacions que podem trobar als bars i altres locals, i que estan lligades al nostre territori), però fa molts anys que no hi ha un mitjà sòlid i econòmicament viable a Roses. La revista Deriva, el Rosinc i ara la Revista de Roses, recentment desapareguda, són els exemples més destacats.

L’altra nit vaig participar a una tertúlia sobre el concepte de metamorfosi (transformació). Algú va dir que la transformació, a la mitologia clàssica era un dels atributs dels Déus, i per tant una de les coses que els diferenciava dels humans. Les nostres atzaroses vides estaven sotmeses al canvi constant, però estaven excloses del do de la transformació.
Al matí següent, mentre esmorzava un cafè amb llet i pensava a la nit anterior, vaig llegir la notícia que la revista de Roses tancava definitivament per problemes econòmics. En va ser impossible no pensar a la revista Deriva, de la qual vaig formar part. Vaig recordà el Rosinc, i més enllà La voz del caos, revista dadaista i irreverent que comptava amb l’armament literari de creació massiva de l’Antonio Pérez entre d’altres. També, més lluny encara vaig recordà revistes con Bahia o La Veu.
A mesura que passava el dia es feia més clar al meu cap que l’article que havia d’escriure parlaria d’aquestes revistes. A la tarda, a les 5:35 (perdoneu l’exactitud irrellevant de la dada temporal) vaig anar a comprar el pà i vaig veure una sèrie de revistes. La primera que en va sorprendre va ser la revista Arena. Potser la més antiga encara en funcionament, el seu format era decebedor. Sense cap sentit estètic, la publicació era una amalgama de text, majoritariament en alemany, i alguna foto més o menys picant. L’altra revista era La revista de Dona, amb una estètica més acurada però amb un contingut, si més no, difícil de definir.
Més enllà hi havia la revista Mira’m, que es continua editant amb una línia força definida, i la revista Roses Digital, de recent creació i dissenyada a partir del principi deontològic de “Copiar i enganxar”, característic del món d’internet, i sense cap pretensió editorial més enllà de duplicar allò que ja s’ha publicat a la seva web.
Quan sortí de la botiga vaig pensar que en el fons, i sota formes molt diverses, totes les revistes eren diferents transformacions d’una mateixa idea, d’una única revista de Roses. Que d’alguna manera, totes aquelles revistes, que ara pertanyien al passat, havien contribuït a la creació d’aquestes noves publicacions, i que en el fons, com diu la màxima científica: l’energia no es perd sinó que es transforma.
a les 21:30h vaig rebre una trucada on m’informaven que una persona molt propera a nosaltres havia mort. El meu dèbil raonament positivista sobre la teoria de la reencarnació de les revistes s’enfonsava completament. Vaig comprendre que el tancament de cada una d’aquelles revistes havia estat una altra oportunitat perduda, un altre intent de crear un mitjà perdurable. Vaig comprendre que a la macabra sèrie de revistes desaparegudes, ara s’havia d’afegir un altre nom, el de la Revista de Roses.
Per als Deus, com diu la mitologia clàssica, la transformació és molt fàcil, però per als humans les coses són finites i les oportunitats, comptades.

El panorama artístic a Roses. Cartografia de la desolació

2009-10-17T14:18:00.000-07:00

Article apregut al setmanari Empordà

Encara que només en cercles reduïts i sense cridar gaire, ja fa temps que es comenta que el panorama artístic a Roses és desolador. Són moltes les veus que des de la solitud del corredor de fons veuen difícil arribar a la meta. Son moltes les mirades que deixen de veure allò que podria ser, per veure el que ha de ser, són molts els artistes que davant la dificultat de desenvolupar la seva obra miren cap a un altre costat.

Aparentment pot semblar una frivolitat parlar d’art en temps de crisi i com a exemple només cal recordar la polèmica encetada fa uns dies amb motiu de la decoració de la cúpula de l’ONU realitzada per en Miquel Barceló, que tan criticada va ser per alguns sectors propers a la política. Però és precisament en temps de crisi que la figura de l’artista esdevé més necessària que mai.
L’artista veu, més enllà d’aquesta mirada pragmàtica sobre el món, noves realitats possibles, imagina nous mons que ens ajuden a ampliar la nostra percepció, veu allò que pot arribar a ser, més que no pas allò que ha de ser.
En aquest sentit, és important una visió artística sobre la nostra ciutat que ens ajudi a entendre el nostre dia a dia no com una simple successió temporal sinó també com una elecció de possibilitats, de nous reptes, de noves il·lusions. Sense aquesta visió que ens proporciona l’art, continuarem veiem Roses únicament com un lloc ple hotels, negocis d’estiu i restaurants.
Han hagut alguns intents més o menys lloables de promoure l’activitat artística al municipi, com per exemple el concurs de pintura organitzat per l’Associació de comerciants ACOR de Roses, però que no han acabat de funcionar. Potser en part perquè un concurs (que cerca la competència entre els artistes) no sempre és el millor mecanisme per promoure l’art. A l’actualitat, sembla més encertat parlar de festivals o trobades artístiques a on els diferents autors puguin mostrar la seva obra i tenir contacte amb altres artistes.
També des de l’ajuntament es dóna valor als autors locals a partir d’activitats com el concurs de fotografies de carnaval, l’exposició de diferents figures que serveixen per a decorar el hall de l’ajuntament, o el concurs del cartell de carnaval. Però la promoció artística del municipi no pot quedar reduïda a això. Cal potenciar l’art contemporani, arriscar-se per que no es converteixi en un art simplement decoratiu. Cal que la societat rosinca en general confiï en els artistes i els doni oportunitats. Cal que empresaris, hotelers, restauradors facin una aposta per l’art contemporani que cerca noves formes d’expressió.
D’artistes a Roses n’hi ha molt i de tots els àmbits. Dissenyadors com en Juan Cardosa o en Martí Parada, fotògrafes com la Judit Eissenstein o la Roxitao, directors de cinema con en Jordi Pujol, escultors com en Narcís Costa, escriptors de grafits, músics com l’Edgar Tarrés o en Carlos Ruano, escriptors i poetes com en Toni Funes o en Mario Bueno, directors de teatre com l’Ignasi Tomàs, actrius con l’Anna Vicens, cantants com la Clàudia Schneider, pintors com l’Albert Pujol o Juanjo Viñuela, o artistes multimèdia com l’Alfredo Cordón, són alguns noms dels molts artistes més o menys reconeguts, que conformen aquest paisatge artístic local.
No podem deixar que aquesta llavor extraordinàriament fèrtil caigui en terra erma. No podem continuar, com succeia no fa gaire temps, any rera any amb les mateixes exposicions dels mateixos artistes. Cal cercar noves fórmules, cal cercar espais de contacte entre artistes i públic.
El camí de l’artista és sempre un camí solitari, misteriós, introspectiu i de diàleg amb els materials, però l’Art també necessita obrir-se al món. I és que per l’obra d’un artista el contacte amb altres artistes és tant o més important que el contacte amb el públic. Sinó un corre el risc de caure en la repetició sense fi d’un model après, que és l’autèntic anatema de l’artista modern.

La Caixa. Parlem?

2009-09-29T13:39:00.000-07:00

Article apregut al setmanari Empordà al novembre de 2009

El Aprendiz, un reality de la cadena de televisió La Sexta on participa el famós publicista Lluís Bassat, ha tornat a posar de moda l’estètica dels negocis i del Marketing. Un bon eslògan i el domini del llenguatge publicitari és bàsic per al llançament d’un bon producte. Però sovint el llenguatge publicitari ens parla d’alguna cosa més.

Sempre m’han cridat l’atenció els eslògans, la seva potència comunicativa i la seva capacitat de síntesi, més propera als aforismes que a la poesia. Tot i que moltes vegades passen per davant dels nostres ulls o els escoltem sense prestar-hi atenció, la seva importància en allò que algú va anomenar subconscient col•lectiu no és gens menyspreable. El mateix filòsof Walter Benjamin sabedor d’aquesta força, comença el seu llibre “Calle de dirección única”, amb un text anomenat “Gasolina”, on comenta que qualsevol activitat literària a l’actualitat ha de ser semblant al llenguatge ràpid i directe de la publicitat.
Però sovint els eslògans, com els succeeixen als personatges de les novel•les de Dostoievski, diuen tot el contrari del que de veritat pensen. Parlen justament del contrari allò que volen amagar i es converteixen en una paròdia o simplement en una presa de pèl. En aquest sentit alguns eslògans són molt il•lustratius com per exemple aquell que diu: ”Ariel es poder”, o aquell de Kalia Vanish Oxiaction Crystal white (un nom fàcil de recordar) i el seu “Confia en el rosa” o l’anunci de la companyia de telefonia Orange : “Tienes derecho a internet”, bé, no se si s’ha redactat alguna Carta Universal dels Drets telemàtics de la Humanitat, però segurament el pagament d’una quota de tarifa plana mitja d’uns 30 euros mensuals no crec que sigui una acció solidària sinó més aviat un genocidi telemàtic contra una part de la humanitat que no guanya ni 30 euros al més.
Però segurament l’exemple més clar d’això que dic és La Caixa. Fa cosa d’un any aproximadament que anar a fer una operació en aquesta entitat financera (almenys a la sucursal que conec) s’ha convertit en una odissea i un repte per a la paciència infinita dels seus clients. Tot i que hi ha diferents taules, només es reserva una per a les gestions més habituals la qual cosa provoca unes cues i un temps d’espera injustificable. En un principi, vaig pensar que aquestes llarges cues es devien a una manca d’organització, però la veritat és que al contrari responen a una estratègia ben definida. Suposo que la intenció de l’entitat és cansar als usuaris perquè d’aquesta manera utilitzin més els caixers automàtics. És a dir, perquè d’aquesta manera no es necessiti tan personal i s’automatitzi la gestió, com va succeir en el seu moment amb les benzineres. L’home davant de la màquina. Bé, curiosament l’eslògan de l’entitat és: La Caixa. Parlem? Si, parlem, però la veritat és que parlar amb una màquina acaba sempre amb un diàleg força repetitiu. “su tabaco, gracias”, “ha escogido gasolina diesel”, “recoja tu tiquet”...
Per sort la mateixa entitat té un altre eslògan més encertat: “L’obra social de la caixa. Hi guanyem tots”. Si, certament hi guanyem tots, encara que alguns més que d’altres.

Treballadors al carrer

2009-09-27T13:35:00.000-07:00

Article apregut al setmanari Empordà a l'octubre de 2009

Ja fa dies que s’ha acabat l’estiu, la tramuntana comença a bufar i fins i tot la pluja fa lleus intents per aparèixer en escena. De la postal solejada, dels carrers plens de botigues obertes tot el dia, de les olors a crêpes i gelats ja poc en queda. Ben al contrari la imatge de Roses, com la de tants municipis, en aquest octubre de crisis és molt diferent.

Carrers tallats, voreres aixecades, excavadores, camions, llambordes, asfalt, i sobretot treballadors, molts treballadors als carrers, són els elements que conformen el paisatge de molts municipis a l’actualitat.
Deixant de banda les recents discussions polítiques a Roses sobre la utilització correcta del fons de l’anomenat plan Zapatero, aquest diners han donat una certa esperança i estabilitat a un sector, el de la construcció, que no tornarà a ser mai més igual. Un miratge que durarà el que duri el plan E, però del tot necessari.
Els grans profetes de l’economia mundial (els mateixos que miraven cap a un altre costat per deixar via lliure als “neocons” i la seva política neoliberal) pronostiquen la sortida de a crisi cap al 2010, però altres analistes socials, com per exemple Manuel castells, donen per conclòs aquest cicle de creixement econòmic desmesurat a occident i de bonança econòmica, i parlen d’una etapa de reestructuració del mercat laboral. Castells lamenta la poca valentia dels polítics per buscar noves formules i pensar (com ho va pensar el president americà Herbert Hoover després del crac del 29) que el mercat s’autoregularà per ells mateix.
Però tots tenim la nostra parcel•la de responsabilitat. Pel que fa als treballadors, i molt especialment als sindicats, cal dir que també han tingut la seva culpa. Com diu el propi Castells, a La era de la información, una de les característiques d’aquesta societat en xarxa ha estat la globalització dels mercats. La pregunta doncs és: perquè els sindicats han continuat treballant de forma local o nacional? si sabien que les empreses funcionaven com a multinacionals o supranacionals, perquè no han buscat per defensar els treballadors estructures internacionals? Potser perque només s’han ocupat dels seus afiliats propers i de la lluita contra una idea de l’opressor capitalista més propera al segle XIX que a la realitat actual. Massa ancorats en el materialisme històric i la lluita de classes, sovint no han tingut en compte que la societat capitalista estava canviant i que hi havia nous perills com la deslocalització de les empreses o la immigració il•legal que abaratien la mà d’obra i feien que els treballadors de tot el món es fessin la competència uns als altres.
A les utopies marxistes i internacionalistes de finals del segle XIX i principis del segle XX hi havia sempre la visió dels treballadors als carrers. Els treballadors continuen al carrer però de la seva utopia ben poc en queda.

2008. L’any del bicentenari de la guerra del francès

2009-09-26T02:12:00.000-07:00

Article aparegut al setmanari Empordà el 30 de desembre de 2008

Quan poc abans de començar l’estiu encara no sabia fet públic el programa d’activitats commemoratives del segon centenari de la guerra del francès a Roses, molts van ser els que ens temien una falta de previsió i una oportunitat perduda per donar a conèixer la nostra història. Ara que finalitza l’any podem dir que no ha estat així, i entre d’altres actuacions culturals importants, com per exemple el retorn de les excavacions a la ciutadella o l’exposició de La Costa Brava abans de la costa Brava, aquest any es podrà recordar com l’any del bicentenari.

Certament la tasca realitzada per recordar la cèlebre efemèride ha estat molt satisfactòria. El curs d’història “A dos cents anys de la Guerra del Francès”, organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos amb la col·laboració de l’Ajuntament de Roses; l’edició del llibre “El setge de Roses de 1808” per part de la Fundació Roses Història i Natura i la seva presentació a càrrec dels seus autors Carlos Díaz Capmany, Justin Reay i Robin Pedler; o l’exposició “A la frontera de l’imperi. guerra i societat a la Roses de la fi de l’antic règim (1773-1833)”, que es pot visitar fins al 15 de març de 2009, són alguns exemples il·lustratius del bon treball portat a terme i que donen testimoni d’una manera de fer nova o pràcticament nova a la nostra vila.
Acostumats a la pompositat i grandiloqüència de grans celebracions, com per exemple la inauguració del Museu de la Ciutadella al 2004 a càrrec del grup de teatre Els Comediants, que tenia per objectiu aconseguir un gran ressò mediàtic i per tant una gran publicitat als mitjans de comunicació, el programa commemoratiu dels aconteixement de 1808 a Roses explora una altra forma de fer. Sens dubte, aquest ressò mediàtic que busca qualsevol acte cultural és necessari, però per si sol no pot justificar una gran despesa municipal. El número de visitants d’una exposició per exemple, és important, però no pot ser l’únic criteri.
El programa de la commemoració del bicentenari de la guerra del francès oferia un producte modest, sense grans pretensions mediàtiques, i en aquest sentit podríem parlar d’una certa mancança, però amb un contingut extraordinari i referencial per a futures commemoracions.
Certament vivim en el món de l’espectacle, és a dir, que la cultura ens ofereix una visió del món contemplativa per al delit dels nostres sentits, però també aquesta cultura ens ha d’oferir una visió del món com a espai d’interrelacions compartides que provenen d’aquest petit tresor que és la història. Aquesta història que amb el pas del temps queda soterrada per les successives capes d’aconteixements i que cada nova generació ha de tornar a exhumar.
Cal dir que si be el 1808 va ser un any important per a la història de Roses, el 2008 a estat l’any en que la història ha passat a ser un factor important per a la vila. Cal continuar treballant en aquesta direcció, amb la mateixa mirada serena i acurada sobre el nostre passat, però de la mateixa manera també es fa necessària una visió cap al futur.
Ara que estem en temps d’auguris i desitjos, esperem que el 2009 sigui l’any en que la cultura viva tingui també el seu reconeixement. En aquest sentit, l’Espai Cultural de la Ciutadella pot esdevenir el punt de trobada ideal entre el passat i el present. Però de tot això ja en tindrem temps de parlar-ne l’any vinent.
Toni Martínez

Reinventar els espais culturals. El cinema al teatre

2009-09-25T14:32:00.000-07:00

Article apregut al setmanari Empordà el dia 25 de novembre de 2008

El cicle de cinema “vides en guerra” organitzat per l’Ajuntament de Roses i la Fundació Roses Història i Natura potser una oportunitat única per promoure definitivament a Roses l’aparició d’un cineclub. El teatre de Roses, lluny de la banalització de les multisales pot esdevenir el lloc de reunió d’aquells que veuen el cinema no només com a un producte de la indústria de l’entreteniment, sinó també com una forma d’apropament a la realitat.

A La cultura del nuevo capitalismo, llibre publicat al 2006 on es recullen tres conferències realitzades pel prestigiós sociòleg Richard Sennett a la universitat de Yale, es parla de les característiques de la cultura en aquest nou tipus de capitalisme posterior als acords de Bretton Woods i la crisi del 73, i del qual molts ja firmen la seva defunció. Una d’aquestes característiques és la capacitat de renunciar al passat, a la pròpia història, i per tant, a la capacitat de transformació, de reinventar-se, d’intercanviar funcions i significats de qualsevol organisme. En aquest sentit hem vist com antigues institucions canviaven radicalment en els últims anys. Un exemple son les biblioteques, que han passat de ser uns espais silenciosos i reservats a una erudició elitista i ensimismada a ser autèntics centres socials. A ser espais dinamitzadors d’una autèntica cultura viva, realitzant tot una gran varietat de propostes, i a on l’aparició de noves eines de recerca d’informació, com internet, ha significat no només un canvi en la seva estructura, sinó el canvi mateix dels propis usuaris.
El teatre de Roses, també està experimentant en els últims mesos aquesta transformació, aquesta recerca de noves funcions de la que ens parla Sennett. A l’espera d’una autèntica sala d’exposicions (assignatura pendent del consistori i que esperem algun dia es reprengui un antic projecte ara sembla ser oblidat), el vestíbul del teatre ha fet aquesta funció amb bona nota. Com ho ha demostrat l’exposició realitzada per l’escultor Narcís Costa aquest estiu, o la dedicada a recordar la importància de la base militar del Pení en el seu 50 aniversari. També des de fa temps, i de forma regular gràcies a l’associació Viumúsika, el mateix lloc funciona com a sala de concerts, creant possiblement l’únic espai a Roses on periòdicament es pot escoltar música en directe.
Actualment i coincidint amb els actes commemoratius del bicentenari de la guerra del francès, al teatre de Roses s’està portant a terme el cicle de cinema “Vides en guerra” del 16 d’octubre al 13 de novembre. Ara pot començar doncs, una nova etapa i una nova funció del teatre vinculada al cinema.
Des de fa temps, diferents col·lectius i actors culturals han reivindicat a la població un espai pel cinema alternatiu. Un tipus de cinema que no estigui determinat per les estrenes cinematogràfiques i els criteris de rendibilitat exclusivament sinó també per criteris tan poc estesos en aquest petit racó del món com els de qualitat, originalitat o compromís social.
Des de fa temps, hi ha hagut intents de crear un cineclub, entre d’altres cal destacar el cinefòrum que va portar a terme l’associació Baruch de Spinoza, de la qual vaig participar activament. Aquella experiència no va tenir l’èxit desitjat, però potser ara ha arribat el moment d’apostar novament per un altre tipus de cinema. Si més no, el teatre de Roses sembla un lloc adient, demostrant així la seva polivalència i la seva importància; sovint qüestionada, com a centre cultural.
Segons els organitzadors, la finalitat del cicle de cinema “vides en guerra” ha estat també valorar l’acollida d’una iniciativa com aquesta i la seva possible continuïtat. Esperem que aquesta bona iniciativa tingui resposta i que finalment, encara que sigui gràcies al teatre, Roses pugui oferir un altre tipus de cinema.
Toni Martínez